El Dia de la Dona Treballadora en plena pandèmia

Com ja és sabut, la covid-19 ha canviat la vida com tothom la coneixia abans, els hàbits han canviat i les restriccions estan en boca de tothom. Aquestes, però, han afectat amb més força a les concentracions socials multitudinàries, incloses manifestacions com les del Dia de la Dona Treballadora. El 8 de març de cada any des de fa més d’un segle, s’han dut a terme manifestacions massives per reivindicar la igualtat entre dones i homes. Aquest any, però, a causa de la situació de crisi sanitària, aquestes s’han vist afectades.

«El Dia de la Dona Treballadora es celebra el 8 de març des de fa més d’un segle»

En primer lloc, cal destacar que la instauració del 8 de març com a Dia Internacional de la Dona Treballadora, no és aleatori. En aquesta mateixa data, però el 1908, un grup de treballadores de la fàbrica de Washington Cotton Textile Factory, es van declarar en vaga. Aquestes protestaven per les insuportables condicions laborals a les quals estaven sotmeses. Tot i les reivindicacions, l’amo va rebutjar les seves queixes i en lloc d’escoltar-les, les va tancar dins la fàbrica i hi va calar foc. Hi van morir 129 treballadores. Tot i això, no va ser fins al 8 de març 1917 quan s’instaura el dia. En aquesta data, les dones russes van sortir al carrer protestant per la manca d’aliments. Ja el 1977 les Nacions Unides van decretar oficialment el 8 de març com el Dia Internacional de la Dona Treballadora.

Com s’acaba d’esmentar, des de fa més d’un segle que el 8 de març ha estat una data assenyalada per reivindicar el feminisme, és a dir, la igualtat entre dones i homes. Aquest any, però, a causa de la covid-19, les concentracions massives de gent no estan permeses. Quan la ministra d’Igualtat, Irene Montero, va assegurar que les manifestacions no podrien ser de més de 500 persones, va despertar infinites opinions a la societat.

Dia de la Dona Treballadora
Manifestació del Dia de la Dona Treballadora el 8 de març de 2020 a Barcelona (EFE)

“Les manifestacions del Dia de la Dona Treballadora, en perill”

Des de la manifestació del 8 M del 2020, partits polítics com Vox van culpar aquest acte de l’auge de casos de covid-19 a Espanya, tot i que això aquestes declaracions van ser desmentides pel Ministeri de Salut. Aquest partit segueix afirmant que aquesta concentració va causar la primera onada de la pandèmia, tot i que ells mateixos van celebrar una altra concentració el mateix dia. Aquesta va ser a Vistalegre, però, així i tot, les criminalitzacions a les manifestacions feministes segueixen, culpabilitzant també a Podemos, partit al qual pertany la ministra d’Igualtat, Irene Montero.

Dia de la Dona Treballadora
Tweet escrit per l’associació feminista «Ca la Dona», difonent la informació sobre la concentració del proper 8 de març a Passeig de Gràcia, junt amb una il·lustració.

Tot i aquesta controvèrsia, finalment la manifestació de Barcelona es durà a terme amb totes les mesures de seguretat. Será obligatori dur mascareta i mantenir la distància de seguretat en tot moment. Diverses associacions feministes ja estan fent difusió de la concentració mitjançant les xarxes socials, tot i que les crítiques segueixen. Algunes d’aquestes qualifiquen l’acte com «irresponsable» i «insolidari» per totes les víctimes de covid-19. En conclusió, hi hagi manifestacions o no, el dia de la Dona Internacional de la Dona Treballadora encara és necessari. Tot i haver aconseguit grans avenços, les dones segueixen patint una bretxa salarial del 14% respecte als homes o només disposen d’un 1% de la propietat mundial, entre altres desigualtats.

BIBLIOGRAFIA:

Cercós, L. (2021, 2 març). Polèmica per les manifestacions feministes del 8-M: com seran en plena pandèmia? ElNacional.cat. https://www.elnacional.cat/ca/politica/manifestacions-feministes-8-m-plena-pandemia-covid_586839_102.html

Marín, G. (2020, 5 març). Per què es celebra el 8 de març el dia de la dona treballadora? Curiositats.cat. https://www.curiositats.cat/perque-es-celebra-el-8-de-marc-el-dia-de-la-dona-treballadora/

La igualtat de gènere al Congrés dels Estats Units

Els Estats Units han començat el 2021 amb el congrés més inclusiu fins a la data, optant per la igualtat de gènere i racial

Des del 3 de gener, són 126 les dones que formen part del Congrés dels Estats Units. Aparentment, una dada força esperançadora i que pot fer pensar que hi ha una bona representació femenina i que fins i tot, es compleix la paritat i la igualtat de gènere. Tot i això, en comprovar que el total de congressistes és 535, ja ens adonem que no és per a res així. Les dones tan sols representen un 23,6% dels legisladors, però tot i ser força baixa, és una xifra rècord en la història dels Estats Units.

Tuit de CAWP_RU. Ofereix ens percentatges de les dones que formen part de cada cambra.

I és que aquest fet sobta sobretot pel fet de tractar-se en primer lloc de l’òrgan legislatiu més important dels Estats Units i en segon lloc per tractar-se de la primera gran potència a escala mundial. Per aquests motius sobta que la representació femenina sigui considerablement menor a la d’altres països, ja que per exemple al congrés espanyol les dones formen un 41,22% segons el web oficial.

No obstant això, cal destacar que als Estats Units els escons de la Cambra de Representants són repartits entre els estats en funció de la seva població i d’aquesta manera, cada estat ha de triar-ne almenys un. Per tant, els representants són escollits pels votants de cada circumscripció, a partir d’un sistema de sufragi directe. D’aquesta manera, la poca presència femenina es deu a què les dones no són votades per la població de la mateixa manera que els homes. Un fet que evidencia que la igualtat de gènere no es compleix a les grans estructures que formen els Estats Units, però tampoc entre la població.

El CAWP, una organització que vetlla per la igualtat de gènere en la política estatunidenca

Tot i la clara desigualtat de gènere present en aquest àmbit, existeixen col·lectius i associacions que intenten combatre aquesta situació. Un clar exemple és el Centre per les Dones i la Política dels Estats Units (CAWP), una unitat reconeguda tan nacional com internacionalment, i que va ser fundada l’any 197. A més, aquest centre és considerat la principal font d’investigació acadèmica i de dades, sobretot referents a la participació política de dones als Estats Units.

Una grup de polítics en el que es pot veer homes i dones, tot i que sense igualtat de gènere.
Una dona política acompañada dels seus companys (Imatge extreta de Pixabay)

Per tant, el CAWP a través de la seva tasca de compartir dades també vetlla per divulgar coneixements que ajuden a fer que la població s’adoni de la importància de la participació de les dones en la política. A més, d’aquesta manera se li atorga reconeixement a aquestes dones que assumeixen càrrecs de lideratge en la vida pública.

Dones congressistes dels Estats Units

Encara que el nombre de dones congressistes sigui menor al d’homes, cal destacar que tant la cambra alta com la baixa són presidides per dones. Es tracta de Kamala Harris, la primera vicepresidenta de la història dels Estats Units, una dona sobre la qual ja s’ha escrit un article en aquest blog, i per Nancy Pelosi, respectivament.

A més, també trobem altres dones dins el congrés, com per exemple l’activista i política Alexandria Ocasio-Cortez. D’origen porto-riqueny, l’any 2019 va entrar a la Cambra de Representants, sent així la dona més jove en assumir un càrrec d’aquestes dimensions. A més, sol utilitzar les seves xarxes per dur a terme una tasca d’activisme i de denúncia social, sobretot amb temes referents a la igualtat de gènere, racial i el col·lectiu LGTBI.

Per últim, també trobem a la primera legisladora dels Estats Units d’origen somali, Ilhan Omar, qui també va entrar al congrés l’any 2019. Aquesta, després de la seva elecció va rebre elogis per la seva lluita per canviar la prohibició de dur el vel a la Cambra Baixa, la qual cosa li permet vestir el seu hijab lliurement.

Arciniegas, Y. (2021, 4 enero). EE. UU. inicia un nuevo Congreso con más mujeres que nunca antes. France 24. https://www.france24.com/es/ee-uu-y-canad%C3%A1/20210104-ee-uu-inicia-un-nuevo-congreso-con-m%C3%A1s-mujeres-que-nunca-antes

Por género | Senado de España. (2020). Senado de España. https://www.senado.es/web/composicionorganizacion/senadores/composicionsenado/consultagenero/index.html

BBC News Mundo. (2019, 16 julio). «El escuadrón»: quiénes son las 4 jóvenes congresistas de EE.UU. a las que Trump atacó con «mensajes racistas». https://www.bbc.com/mundo/noticias-internacional-49000956

El paper de les dones científiques durant la història

Les dones científiques han estat invisiblitzades al llarg dels segles

Anteriorment a la pàgina web hem parlat sobre les dones artistes i del seu oblit durant la història en els llibres d’història. De la mateixa manera, però en un àmbit diferent, es tractarà en aquest article del cas de les dones científiques. Tot i que el rol femení moltes vegades ha estat vetat, queda comprovat que sense la seva aportació aquestes disciplines no serien el mateix. L’interès pel coneixement, a més, ve donat des de l’antiga Grècia. Per tant, no és res de nou. De fet, Ja trobàvem dones que van ser anomenades com les “primeres pitagòriques”, sent reconegudes per participar en aquestes escoles. Aquesta desaparició del gènere femení ve condicionada, també, pel fet que la història ha estat escrita per uns historiadors la majoria dels quals són homes. Això explica la perspectiva masculina que tenim encara els nostres dies.

Mònica Balltondre, experta en història de la ciència a la Universitat Autònoma, explica al Punt Avui que aquest paper ha estat clau i que s’ha invisibilitzat. La professional, explica que, tot i que el que puguem pensar, les aportacions porten fent-se des de l’edat mitjana. D’aquesta època només se’n parla de metges, perquè el dret a tenir estudis en teologia i a accedir a la universitat el tenien prohibit.

Però, les cures dins de les famílies o a les farmàcies no s’entenen sense la seva participació. Eren les encarregades de fer tots els preparats, però el protagonisme se l’emportava algú altre. O, en un dels casos més greus, en els usos més desconeguts d’herbes, per exemple, se les considerava bruixes, amb les conseqüències que això comportava a l’època. L’única sortida que tenien, i per això coneixem alguns noms a l’actualitat, era anar a parar a un monestir. Allà sí que podien aconseguir esdevenir unes erudites.

Un exemple a tenir en compte és el de Marie Cuie

Quan la ciència es professionalitza, tot i que pot accedir als estudis, no se li deixava posar en pràctica el que havia après. El que passava és que a l’hora de patentar o de registrar un descobriment o un invent qui signava, pel sistema patriarcal, era l’home. Un dels exemples en què això no va succeir és el de Marie Curie, guanyadora de dos premis Nobel, fet complicat fins i tot avui dia. Va ser l’encarregada de trencar moltes barreres amb les seves investigacions en el camp de la radioactivitat, per exemple. Si voleu conèixer més al respecte:

Dones científiques. Marie Curie és un clar exemple per a les generacions futures.
Tuit de Materia_Ciencia. Curiositat en relació a les investigacions de Marie Curie amb un enllaç per saber-ne més.

Com a conclusió, podem afirmar que l’invisibilització que s’ha produït ve de molt enrere, en un món que estava dominat per la superstició, sobretot, per la religió i per una manca de racionalitat. És en el renaixement, amb la revolució científica, quan l’interès per la ciència comença a créixer. Poc a poc van anar aparèixer revistes i publicacions que van apropar a la dona a aquest món. El món de l’educació també va obrir-se.

La superstició va provocar que la dona quedés en un segon pla

A l’any 1673, François Poullain de la Barre va afirmar que la ment, l’intel·lecte, no entén de sexes. Els recents avenços en anatomia demostraven la igualtat entre homes i dones. Tot i així, no ha estat fins els últims anys on s’ha avançat en els termes d’igualtat, però el problema encara es troba en vies de solució. La idea que com els hi era impossible accedir als estudis per això n’hi havia poques encara es troba dins la societat.

Exemple que pertany a dones científiques. Ha aconseguit treballar en el camp científic a l'actualitat.
Exemple de dona que ha aconseguit treballar en el camp de les ciències. Imatge lliure de drets d’autor. Pixabay.

Tot i les problemàtiques que han tingut, les dones científiques sempre han aconseguit fer-se un lloc per a què avui dia puguem parlar d’elles. I això ha de ser un exemple per les futures generacions, que mai s’hauran de donar per vençudes.

Bibliografía

Brugué, D. (2019, 6 marzo). “El paper de la dona en la ciència ha estat clau i s’ha invisibilitzat”. El Punt Avui. https://www.elpuntavui.cat/societat/article/5-societat/1565612-el-paper-de-la-dona-en-la-ciencia-ha-estat-clau-i-s-ha-invisibilitzat.html

Chaves, M. (2020, 6 marzo). 5 dones que van canviar la ciència i sovint són grans desconegudes. CCMA. https://www.ccma.cat/tv3/5-dones-que-van-canviar-la-ciencia-i-sovint-son-grans-desconegudes/noticia/2994318/

Pérez Sedeño, E. (2009). Las mujeres en la historia de la ciencia. Consejo Superior de Investigaciones Científicas, 1-11. https://digital.csic.es/bitstream/10261/9700/1/LAS%20MUJERES%20EN%20LA%20HISTORIA%20DE%20LA%20CIENCIA.pdf

Manifestació 8-M a Barcelona: feminisme en temps de pandèmia

En sis dies es donarà la manifestació 8-M a Barcelona. També en altres ciutats d’Espanya. Probablement sigui el dia de la dona treballadora més estrany de la història. La pandèmia de la Covid-19 afectarà, directa o indirectament, a aquest esdeveniment on la representació femenina serà clau. Estem acostumats a veure manifestacions amb carrers plens de gom a gom. Especialment el 8-M és una data marcada a l’agenda de milers de dones. També d’homes. I cal veure com, en els dies previs, s’estan donant debats de si s’hauria de celebrar amb manifestacions o no.

La manifestació del 8-M, de nou en el punt de mira

En uns dies farà un any que va esclatar la pandèmia a Espanya. Uns dies abans es van celebrar, arreu d’Espanya, manifestacions multitudinàries per celebrar el dia de la dona. Alguns partits polítics, com VOX o PP, no van dubtar en culpar aquestes celebracions com les causants de l’auge de la pandèmia al país.

La manifestació del 8-M es celebra a tota Espanya. Però preocupen especialment ciutats com Madrid o Barcelona, ja que és on es concentra més gent. A Barcelona, per exemple, s’aposta per celebrar concentracions estàtiques en punts emblemàtics de la ciutat. El conseller de l’Interior de la Generalitat, Miquel Sàmper, ha assegurat que s’autoritzaran les manifestacions el proper 8 de març, sempre i quan es compleixin les mesures del Procicat. Per aquest motiu els dirigents de la Generalitat treballen per assegurar que la manifestació del 8-M a Barcelona sigui un espai segur.

El 8-M

Aquesta data, com he dit, està marcada en color vermell al calendari. És en aquest dia quan milers de dones surten als carrers per reclamar la igualtat que mereixen en tots els àmbits de la societat. Però sobre tot, el clam va dirigit per mostrar la seva repulsió a les dones que són assassinades en mans d’homes. I no cal arribar fins a aquest punt, ja que també lluiten per eliminar la violència psicològica.

Per entendre el context cal remuntar-se uns anys enrere i entendre quan neix el 8-M. La història es remunta a fa més de 100 anys, concretament el 8 de març de 1875, quan centenars de dones treballadores d’una fàbrica textil de Nova York van marxar pels carrers contra els baixos salaris. Cobraven menys de la meitat del que cobraven els homes. Aquella jornada va acabar amb 120 dones mortes per la brutalitat policial i va provocar que les treballadores fundessin el primer sindicat femení.

Manifestació del 8-M on dones reclamen els drets per aconseguir la igualtat de gènere
Grup de dones manifestant-se per aconseguir la igualtat de gènere, entre altres clams
Fotografia lliure de drets

Opinions polítiques

La celebració del 8-M ha despertat diferents debats sobre la celebració o no de les manifestacions. La ministra d’Igualtat, Irene Montero, ha sigut una de les polítiques que ha expressat el seu rebuig cap als partits polítics que intenten criminalitzar la lluita de les dones.

La ministra ha assegurat, tant al Congrés dels Diputats com a les seves xarxes socials, que la lluita feminista és totalment compatible amb la situació actual de la pandèmia a Espanya. És per aquest motiu que ha compartit a Twitter el seu rebuig. També demana que les dones surtin als carrers a manifestar-se per reclamar els seus drets; i que ho facin seguint les ordres de les autoritats sanitàries.

Tweet de la Ministra d’Igualtat, Irene Montero, on exposa el seu rebuig als discursos de la dreta que intenten criminalitzar la lluita de les dones.

S’espera que la manifestació del 8-M es pugui celebrar amb normalitat a Barcelona, però també a moltes altres ciutats d’Espanya on les dones sortiran als carrers per reclamar la igualtat de gènere que encara s’espera en tots els sectors de la societat.

Bibliografia:

Cómo se va a celebrar el 8M en España: «Vamos a salir a las calles, eso no es negociable». (2021). Nius diario. https://www.niusdiario.es/sociedad/igualdad/como-van-a-ser-manifestaciones-8m-espana-madrid-barcelona-valencia-sevilla_18_3097770052.html

laSexta.com. (2020, 8 marzo). ¿Cuál es el origen del 8M Día de la Mujer? ¿Por qué se conmemora? LaSexta. https://www.lasexta.com/noticias/sociedad/verdadero-origen-marzo-dia-mujer-terrible-sangrienta-injusta-matanza-huelga-feminista feminismo_201803075aa022740cf2afdd1288bf30.html

Torres, R. (2017). LA LUCHA SINDICAL A TRAVÉS DE LA MUJER. Museo de la Memoria y los Derechos Humanos. https://ww3.museodelamemoria.cl/Informate/la-lucha-sindical-a-traves-de-la-mujer/

La presència de les dones a l’elit de l’esport

“Les  dones  esportistes  i  olímpiques  encara  estan  clarament  discriminades  en  els  diversos  països  de l’esport olímpic,  fins  i  tot  als  països  més  progressistes  i  amb  un major  potencial”.

Olivera Betrán, Javier. «Jocs Olímpics Londres 2012: l’olimpíada de les dones». Apunts. Educació física i esports. Pàg 9.

Amb aquesta afirmació, es pot exemplificar el rebuig que encara actualment, hi ha cap a les dones al món de l’esport. És un fet que, tot i que encara no existir la paritat, les dones han pogut anar participant a esports considerats tradicionalment com “esports d’homes”. Actualment, hi ha dones esportistes brillants que estan a dalt de l’elit esportiva a nivell mundial, però molts cops l’esport femení queda relegat a un segon pla, ja que no rep la mateixa cobertura que el masculí. Per mostrar amb més claredat la presència femenina a l’esport d’alt rendiment, els Jocs Olímpics són un clar exemple.

Els Jocs Olímpics de Londres 2012, coneguts com «l’olimpiada de les dones»

Analitzant la presencia de les dones a l’elit esportiva, centrant-nos en els Jocs Olímpics de l’antiguitat, les dones no tenien dret ni tan sols a ser espectadores. Si ens fixem en els Jocs Olímpics contemporanis, no va ser fins als Jocs Olímpics d’Amsterdam, el 1928, quan les dones van començar a participar en aquests, representant el 10% del total d’esportistes.

Els Jocs Olímpics de Londres al 2012, van ser els primers on els 204 països participants van presentar com a mínim una dona esportista, és a dir, hi va haver participació femenina en tots els països que hi van participar. En els 116 anys d’història olímpica contemporània fins al moment, els Jocs Olímpics de 2012 van passar a la història rebent el nom de “l’olimpíada de les dones”. Tot i això, la seva presència en diferents esports va estar contínuament questionada, i fins i tot a dia d’avui, encara hi ha molts dirigents esportius que es segueixen questionant aquest fet. Si comparem el percentatge de dones esportistes a les olimpiades de Barcelona al 1992, amb les de Londres al 2012, s’observa una gran diferencia. Als Jocs de 1992, només un 25% dels esportistes eren dones, mentre que als de 2012 les dones representaven el 45%.

Les dones i encara no representen ni el 50% del total dels esportistes als Jocs Olímpics, l’event d’esport per excel·lència

Hi ha infinitat de dones esportistes que es mereixen més reconeixement i que segueixen demostrant el seu potencial dia a dia. A Espanya comptem amb moltes d’aquestes grans esportistes, moltes d’elles fent història, trencant diversos rècords. En primer lloc, una d’aquestes esportistes és Laia Sanz, la pilot nascuda a Corbera de Llobregat que ha guanyat un total de 13 campionats del món de trial i 4 d’Enduro. A més a més, entre altres mèrits, la ppilot catalana és actualment la millor pilot del món al Ral·li Dakar, considerada una de les competicions més dures.

Les dones i l'esport. Laia Sanz I Frasncesc Gutierrez al Rally Dakar 2018.
Laia Sanz i Francesc Gutierrez, amb l’equip KH7, al Rally Dakar de 2018 (Wikimedia Commons)

En según lloc, també cal mencionar a Carlota Castrejana, l’atleta nascuda a Logroño, va començar com a jugadora de bàsquet, guanyant l’or als Jocs Mediterranis de 1990. Més tard, Castrejana va canviar-se a l’atletisme i el salt d’alçada, on va aconseguir el rècord d’Espanya. Per últim, va provar el triple salt, on va aconseguir el rècord d’Espanya també en aquesta categoria.

En conclusió, com s’ha pogut veure, hi ha incontables esportistes que actualment treballen a diari per seguir a l’elit esportiva. Tot i que les dones van prenent presència al món de l’esport, encara hi queda molt a fer per aconseguir la tant esperada paritat dins de les diferents disciplines esportives.

BIBLIOGRAFIA:

Olivera Betrán, Javier. «Jocs Olímpics Londres 2012: l’olimpíada de les dones». Apunts. Educació física i esports, [en línia], 2012, Vol. 3, Núm. 109, p. 7-10, https://www.raco.cat/index.php/ApuntsEFE/article/view/261165 [Consulta: 15-02-2021].

Castillo, R. (2015, 23 diciembre). 10 dones esportistes d’elit que van canviar d’esport. Fosbury. https://fosbury.cat/fosbudiary/10-dones-esportistes-elit-canviar-esport/
Alfonso Royo, Mireia. «El tractament de les dones esportistes durant els Jocs Olímpics de Rio de Janeiro 2016». 2017. [Consulta: 15-02-2021]

Les directores executives dones tan sols ocupen un 20,6% d’aquests càrrecs de lideratge

Segons grans estudiosos les directores executives ofereixen un estil de lideratge més democràtic, creatiu i innovador

Encara que actualment temes com el feminisme, la perspectiva de gènere i la paritat estiguin a l’ordre del dia, no vol dir que s’assoleixin. I molt menys quan parlem de la presència femenina en càrrecs de lideratge. Ja que el nombre de directores executives de qualsevol àmbit resulta ser molt menor al d’homes. Tot i que el 2020 el percentatge de dones que assumien ser la màxima autoritat de qualsevol mena d’institució augmentava fins a un 20,6%, aquesta xifra s’allunya enormement del 50%. Segons dades extretes de l’informe CS Gender 3000 com s’esmenta a l’article Solo 3 mujeres entre“los 35 mejores CEO del mundo” de 2019.

Un exemple de les directores executives de les que tracta l'article.
Una directora executiva durant una reunió (Imatge lliure de drets d’autor extreta de Pixabay)

Aquesta clara desigualtat numèrica evidencia també la desigualtat de gènere i els obstacles amb què es troben les dones a l’hora de poder accedir a alts càrrecs. Però a més, tal com va publicar la revista Harvard Business Review a la seva llista anual en la qual cita els 35 millors directors executius del món, només hi apareixien tres dones. Un altre clar indici de la poca representació femenina que hi ha en aquest àmbit. Aquestes tres directores executives són les nord-americanes Nancy McKinstry i Debra Cafaro i la taiwanesa Lisa Su.

L’estil de lideratge de les directores executives

A més, a l’estudi Estratègies de lideratge per a dones directives defensen que elles aporten un model de direcció diferent al dels homes, però efectiu. Segons aquest informe i estudiosos com Grimwood i Popplestone (1993), “és un tipus de lideratge més democràtic, dialogant, mediador, amb una actitud més receptiva i participativa, que cerca el consens”. Un model que es descriu com a multidireccional o multidimensional, més innovador, ferm i creatiu. I també presenta una major incorporació de la intel·ligència emocional, fet que possibilita enfocaments més cooperatius. 

No obstant això, no és una tasca senzilla la de capgirar els fonaments en els quals es basa la tasca de direcció de qualsevol empresa. Ja que també és cert que la tendència inicial de les dones directives és la d’assumir i seguir reproduint el model canònic de lideratge -suposadament “masculí”-. Després d’una tasca de deconstrucció -del model de direcció, però també ideològica- de tota la institució és quan la dona pot proposar el seu propi estil de lideratge.

Tot i això, com s’esmenta a l’estudi Conciencia femenina y estilo de liderazgo en el desempeño de la mujer ejecutiva:

“La majoria de gerents es mou entre dos camps, amb igualtat d’exigència i difícils de conciliar, com són les seves responsabilitats laborals i familiars. Fet que les manté en la cerca constant de l’equilibri entre les dues”.

Guáqueta, C., & Sanint, N. (2005). Consciencia femenina y estilo de liderazgo en el desempeño de la mujer ejecutiva. Universidad de los Andes.

D’aquesta manera, podem veure com les dones a més de trobar-se amb més dificultats a l’hora d’aconseguir un càrrec de lideratge, un cop el tenen han d’assumir la responsabilitat d’aquesta més les altres feines que se li atribueixen socialment, com la maternitat, tenir cura de la casa, etc.

Directores espanyoles que ocupen un càrrec de lideratge a grans empreses

Malgrat les desigualtats de gènere encara avui dia presents, cada vegada més dones poden assumir càrrecs de gran responsabilitat. Per aquest motiu és beneficiós per la societat, però sobretot per les més petites, que se’ls hi doni visibilitat, com s’explica a La importància dels referents femenins durant la infància. D’altra banda, l’article ¿Quiénes son las mujeres directivas más influyentes de España? compleix aquesta tasca de donar reconeixement a aquestes directives, les quals el 2019 ocupaven un 27% de càrrecs de direcció a España. 

Una de les directores destacades és la del Banc Santander, Ana Botín, que a més és consellera delegada de la filial britànica del Grup Santander i membre del consell d’administració de Coca-Cola. També trobem a la Fuencisla Clemares, la directora general de la macrocompanyia de Google a Espanya i Portugal. I finalment, cal destacar a María Río, la vicepresidenta i directora del laboratori farmacèutic Gilead España. Gràcies a les reivindicacions del moviment feminista cada cop són més les dones que compten amb l’oportunitat d’accedir a un càrrec d’aquestes dimensions, tot i que la paritat completa encara es trobi a l’horitzó.

Bibliografia

A. (2020, 14 enero). Solo 3 mujeres entre“los 35 mejores CEO del mundo” de 2019. StemWomen. https://stemwomen.eu/solo-3-mujeres-entrelos-35-mejores-ceo-del-mundo-de-2019/

Escapa, R., & Martínez, L. (2010). Estratègies de lideratge per a dones directives. Generalitat de Catalunya. https://treball.gencat.cat/web/.content/24_igualtat/Recursos/Eines/Metodologies_igualtat/Documents/estrategies_lideratge.pdf

Digital, L. (2019, 7 enero). ¿Quiénes son las mujeres directivas más influyentes de España? Libre Mercado. https://www.libremercado.com/2019-01-07/quienes-son-las-mujeres-directivas-mas-influyentes-de-espana-1276630830/

Les dones artistes i el seu oblit en els llibres d’història

Una història escrita per homes ha permès que moltes referents no hagin estat conegudes

N’hi ha hagut dones artistes durant la història? Si és així, per què no n’hem sentit a parlar d’aquestes? La resposta a la primera pregunta és molt senzilla: Sí, evidentment. De respondre a la segona s’han encarregat tots els segles d’història i els homes que van encarregar-se d’escriure les petjades de la humanitat, com esmenta Judith Urbano en el seu projecte d’Hildegarda de Bingen a Frida Khalo. Artistes oblidades en la història de l’art:

«El motiu pel qual no han estat fins ara on els correspon és simplement perquè la història de l’art que tots estudiem a les universitats és la que van
escriure els homes al segle XIX i van ser ells els que les van esborrar del mapa. Ja que abans hi eren. Durant la seva vida foren artistes reconegudes i respectades.»

Urbano, J. (2019). D’Hildegarda de Bingen a Frida Kahlo. Artistes oblidades en la història de l’art. Universitat Internacional de Catalunya, 62-70.

Avui dia, les dones encara ho tenen més difícil per accedir al mercat de l’art

I és que, de fet, les dones artistes, tot i ser amagades, van tenir molt de protagonisme. Moltes d’elles van esdevenir un referent, treballant per a reis i reines, per exemple.

Dones artistas, fotogragia que mostra la dificultat per accedir al mercat laboral.
Dona artista tocant al carrer. Imatge lliure de comercialització, extreta de Pixabay

Aquest oblit en els llibres d’història de l’art del gènere femení no només s’ha produït pel fet comentat amb anterioritat. Hi ha molts cassos, com comenta Urbano, en els quals una gran quantitat d’obres han estat expropiades a dones i han estat penjades en un museu amb el nom d’una altra persona. Molts anys endavant, en el darrer segle, és quan a partir de diferents investigacions s’ha pogut descobrir la veritat darrere de molts quadres.

El camí per esdevenir una artista, en un món d’homes, era molt complicat. Per a una dona era molt més complex accedir a una Acadèmia. A més, un cop ja formaven part d’aquestes, no podien accedir a moltes assignatures i quedaven reduïdes en algunes que eren considerades com disciplines d’art menor, com la de paisatges. Tenien prohibit, per exemple, assistir a classe en les quals un home nu havia de servir com a model per una obra.

La història de l’art no s’entén sense la figura de les dones artistes.

Un altre element del qual no se’n parla tant i passa desapercebut és sobre qui pren el protagonisme de quadres i escultures. La història de l’art no s’entén sense la figura de la dona. No podrien existir obres com Les senyoretes del carrer d’Avinyó o la Gioconda, noms propis que encara avui dia se segueixen admirant. Per tant, d’una manera o d’una altra, tot i que l’home hagi volgut eliminar a la dona dels llibres d’art, la història d’aquesta matèria no tindria cap mena de sentit.

Manuel Jesús Roldán, autor de diferents llibres que parlen sobre el tema, afirma que “la seva existència va ser certament reduïda en moltes èpoques, però hi va haver un bon nombre de dones que, en cada etapa de la història, van aconseguir una fama i un reconeixement públic que posteriorment va ser silenciat”. Al segle XIX la capacitat imaginativa de la dona va ser elidida per l’auge d’una nova classe com era la burgesia, reduint el seu espai a les llars. Aquest estigma va quedar-se en el si de la societat fins els nostres dies.

El Museu del Prado, probablement el més famós de l’Estat espanyol, l’any 2016 va dedicar per primer cop, en els seus més de dos cents anys, una exposició exclusivament per una dona. Aquesta va ser per a l’autora barroca Clara Peeters. Una referent que se suma a la llarga llista de dones que també ho han estat.

El talent jove, que evidentment compta amb moltes dones artistes, podrà aconseguir aquesta normalització requerida.

En aquesta s’hi poden afegir, per exemple, moltes del segle XX que Victòria Combalia, amb el seu llibre Amazonas con pincel, s’encarrega de recordar-nos i d’anar més enllà de la famosa Frida Kahlo. Combalia defensa que ha costat molts segles aconseguir veure en perspectiva com les dones han estat reprimides i tractades com a boges, en molts cassos, pels seus desitjos per esdevenir artistes. Així mateix, afirma que a l’actualitat, tot i que encara tenen més dificultats que els homes per entrar al mercat, el talent jove podrà aconseguir aquesta normalització tan requerida.

Bibliografia

Campos, P. (2017, 4 octubre). Ellas, las mujeres que fueron borradas de los libros de Historia del Arte. elConfidencial. https://www.elconfidencial.com/cultura/2017-10-02/mujeres-artistas-olvidadas-arte-silenciadas_1450809/

Tur, A. R. (2021, 4 febrero). Les dones artistes del segle XX: més enllà de Frida Kahlo. Ara.cat. https://www.ara.cat/cultura/dones-artistes-segle-xx-mes-enlla-frida-kahlo_1_3844495.html

Urbano, J. (2019). D’Hildegarda de Bingen a Frida Kahlo. Artistes oblidades en la història de l’art. Universitat Internacional de Catalunya, 62-70. http://repositori.uic.es/bitstream/handle/20.500.12328/1307/Urbano,%20Judith_D’Hildegarda%20de%20Bingen%20a%20Frida%20Kahlo_2019.pdf?sequence=1

La paritat de gènere en els mitjans de comunicació

Com s’ha comentat en aquest blog en diverses ocasions, el feminisme es pot abordar des de diferents perspectives i diferents espais de la societat. La paritat de gènere segueix sent una lluita constant de moltes dones. Totes elles procuren que a les empreses i a molts llocs de treball la representació femenina tingui el mateix pes que la masculina. En aquesta entrada es parlarà sobre la paritat de gènere en els mitjans de comunicació; un dels espais on dia a dia es lluita per aconseguir-ho.

Les dones periodistes

Homes i dones treballen als mitjans de comunicació; això és obvi. És per això que cal centrar-se en el percentatge que s’emporten les dones. Tal com apunta aquest article d’investigació, «respecte a la feina dels homes i les dones periodistes, cal assenyalar que malgrat haver arribat a una certa paritat, per exemple en la presentació dels informatius audiovisuals i també en l’elaboració de les notícies en premsa, les notícies segueixen tenint un marcat biaix androcèntric».

I no només és això, sinó que també és important centrar-se en els temes que tracten els homes i les dones. Com bé explica l’article, «alguna cosa deu estar canviant quan les dones periodistes dediquen un 30% de la seva feina a elaborar notícies sobre temes de gènere o amb protagonisme femení, mentre que els col·legues periodistes dediquen a aquests temes el 18%».

En els darrers anys s’ha donat una certa millora. De fet, és rellevant mencionar que la igualtat en els mitjans de comunicació està regulada per la Llei 17/2015, d’igualtat efectiva de dones i homes. I per ser més concrets, és l’article 25 el que ha de garantir una participació activa de les dones, la presència paritària de dones i homes i una imatge plural de tots dos sexes en tots els àmbits.

La lluita per la igualtat de gènere al carrer

Però on veritablement es veu la lluita per la paritat de gènere és al carrer. El dia de la dona treballadora arriba en tres setmanes. No queda gaire per tornar a veure els carrers plens de pancartes, globus i dones i homes que clamen igualtat.

Aviat, doncs, farà un any de les grans mobilitzacions al carrer de milers de dones periodistes que reclamaven igualtat als mitjans. Ho feien sota el lema «Comuniquem feminismes». Les seves demandes eren força àmplies, però gairebé totes es basaven en aconseguir una formació en perspectiva de gènere i un tractament de les notícies sobre la violència masclista que no revictimitzi a la dona.

Fotografia que resum perfectament la lluita per la paritat de gènere. L'home i la dona en ambdós costats de la balança.
Imatge que refelecteix i resum correctament el que busca la paritat de gènere. Imatge lliure de drets d’autor.

Paritat de gènere cada dia de l’any

No es tracta de lluitar un dia a l’any. La paritat de gènere s’ha de reclamar dia a dia fins que finalment sigui un fet. En els mitjans de comunicació, com en altres espais de la societat, encara cal temps per aconseguir l’objectiu.

El que està clar és que s’està anant pel bon camí. Fa cinquanta anys no era possible manifestar-se amb aquesta llibertat. En ple segle XXI la lluita segueix viva i cada dia ha de ser 8 de març.

Bibliografia

Altés, E. (2008). Present i futur en el periodisme de dones. Dossiers feministes, 89-93.

https://www.raco.cat/index.php/DossiersFeministes/article/view/123354/171147

Clam de les comunicadores per a uns mitjans paritaris. (2020, 9 marzo). El Punt Avui. 

http://upf.mynews.es.sare.upf.edu/hu/noticies/?dre=PCT202003091032&tipus=pdf

Ollé, C. (2020). Onsónlesdones. COMEIN. http://comein.uoc.edu/divulgacio/comein/ca/numero97/articles/c-olle-on-son-les-dones.html

Mònica Terribas com a icona de la comunicació a Catalunya

Mònica Terribas, nota una carrera dedicada al periodisme, convertint-se en la primera dona al capdavant de la Televisió de Catalunya

El moviment feminista és la lluita per erradicar totes les desigualtats que, encara avui en dia, existeixen entre els homes i les dones, essent aquestes, per exemple, forçades a demostrar que són vàlides per ocupar un alt càrrec laboral. Mònica Terribas és un clar exemple del que significa obrir-se camí, essent dona, en un sector on aquestes no tenien veu.

Mònica Terribas al debat "On són les dones"
Mònica Terribas al debat «On són les dones». (Wikimedia Commons)

Avui en dia, Mònica Terribas ha aconseguit ser una icona de la comunicació a Catalunya. Es va llicenciar en periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona, i és doctora per la universitat escocesa de Stirling. Terribas és una de les personalitats més conegudes de la comunicació catalana. Va ser directora de la Televisió de Catalunya, del 2008 al 2012, convertint-se en l’única dona que ha estat al capdavant del mitjà des de la seva creació. A més a més, va ser durant la seva direcció quan TV3 va tornar a ser líder d’audiència. Un any més tard, va assolir la direcció del programa de Catalunya Ràdio, El matí de Catalunya Ràdio, a part de ser la conductora d’aquest.

La seva extensa carrera professional está plena de diversos premis i reconeixements. Tot i així, Terribas ha estat objecte de diversos insults masclistes per part de grans personalitats, pel simple fet de ser dona i estar en una posició de poder. Un d’aquests casos va ser quan Miguel Ángel Marín, alt càrrec socialista, va insultar la periodista referint-se a ella com «mal follada». Ho va fer a través d’un missatge al Facebook, arran de la d’una entrevista que va fer a José Montilla.

Obertament feminista i reivindicativa

En primer lloc, a part de ser una referent de la comunicació, Mònica Terribas també ha usat la seva influència mediàtica per fer diverses reivindicacions feministes. L’any 2017, la periodista va ser l’escollida per llegir el comunicat feminista a la porta de l’edifici de Catalunya Ràdio. En una alta ocasió, a una entrevista pel crític.cat, Mònica Terribas va expressar la seva indignació cap al fet que no hi haguera estadístiques sobre quantes dones hi ha al capdavant de programes de ràdio i televisió. Mentre que les que sí s’havien publicat eren les dels homes en aquests mateixos càrrecs.

Aquest és només un exemple de la societat patriarcal on el treball de les dones és menys valorat i fins i tot, menyspreat. Tot i que Mònica Terribas és pionera en aquest sector, altres companyes de professió també son exemple. La Lídia Heredia o la Núria Solé també demostren dia a dia la seva professionalitat com a periodistes. Aquestes poden així seguir exercint els seus respectius càrrecs al capdavant dels programes amb més audiència de Catalunya.

En conclusió, sembla que avui en dia, una dona en un càrrec de poder encara intimida a una part de la societat. Aquestes encara han de seguir demostrant que son suficientemente vàlides dia rere dia, per poder seguir desenvolupant la seva feina. El patriarcat segueix oprimint les dones. Tant, que aquestes són objecte de burles i insults masclistes per cap altra raó de la de ser dona i aconseguir arribar a ocupar un alt càrrec. Per això és tanto important comptar amb referents femenins que estan en posicions de poder. Aquest fet és un gran avenç per a incloure la figura femenina en tots els àmbits laborals, i així estar un pas més a prop d’abolir la desigualtat.

La importància dels referents femenins durant la infància

El moviment feminista aposta per donar visibilitat a referents femenins per apropar la perspectiva de gènere als infants

Com va denunciar l’escriptora estatunidenca Virginia Woolf, “per la major part de la història, ‘anònim’ ha estat una dona”. És un fet indiscutible que al llarg de la humanitat i també a avui dia existeix una manca de referents femenins en l’imaginari col·lectiu mundial. Una realitat que provoca greus conseqüències que van més enllà de la invisibilització de la feina i els èxits de les dones. Conseqüències que afecten directament a les més petites, privant-les durant la seva infància de conèixer dones referents a les que poder admirar i emmirallar-se.

Una mestra davant dels seus alumnes a classe (font: Pexels)

Tal com s’esmenta a l’article publicat per DIXIT Centre de Documentació de Serveis Socials titulat Referents femenins per a les noves generacions, “tot i ser la meitat de la població, la presència pública de les dones es limita al 10%, especialment en àmbits com la ciència o la política”. A causa d’aquesta desigualtat, una de les tasques empreses pel moviment feminista ha estat el reconeixement de dones referents i que ocupen càrrecs de lideratge. Tot i això, aquesta manca no només afecta les nenes, “els nens també en necessiten per saber que homes i dones són iguals, i avançar cap a la igualtat plena”, com també s’indica a l’article.

Estereotips laborals que afecten als infants

A aquesta situació se li han de sumar tots els prejudicis laborals que existeixen i que continuen calant fondo en l’imaginari col·lectiu. Per exemple, socialment les especialitats relacionades amb la tecnologia, la informàtica i l’enginyeria són altament masculinitzades. Tot i que segons l’estudi Les dones a Catalunya 2020, les professionals científiques i intel·lectuals formaven un 57,8% del total, més de la meitat d’ocupacions. Malgrat això, en altres sectors com a les categories professionals de direcció i gerència les dones representen un 35,4% i en el sector en el qual la diferència és major és en l’artesania, el sector industrial i de la construcció, amb només un 7,1%. Unes desigualtats que es veuen agreujades per la representació estereotipada de la realitat que és reproduïda, en moltes ocasions, pels mitjans de comunicació. 

Per tant, hi ha sectors clarament masculinitzats i d’altres de feminitzats, que influiran als joves a l’hora de triar la professió a la qual es volen dedicar. Com denuncia la periodista Isabel Muntané a l’article Dia de la dona i la nena a la ciència publicat al Diari de l’educació, “en els llibres de text les dones no apareixen i, pels infants, no tenir referents dones de cap camp suposa no existir”. Muntané, com moltes altres activistes, creu que el canvi ha de començar a través de la conscienciació i la divulgació entre els més petits. La periodista destaca també el paper que hi juguen els docents, “o les referents te les introdueixen els professors o els nens no les tindran”.

Campanyes per visibilitzar a les referents

D’aquesta manera, en resposta a aquest problema diverses campanyes han tingut lloc per tal d’atribuir-li més reconeixement a figures femenines, tant històriques com actuals. Un exemple és la campanya ‘Vull ser com’ en la que participen celebritats com la cantant Alba Reche i la biòloga Maria Blasco, entre d’altres. L’objectiu era donar visibilitat a aquestes referents, però sobretot, mostrar “dones que representen molt bé l’heterogeneïtat i abasten un ampli espectre d’edat”. Fent així visible l’ampli ventall de possibilitats amb el que les nenes poden comptar, com s’esmenta a l’article publicat a VilaWeb titulat ‘Vull ser com’, una campanya per a crear referents femenins i demostrar que les dones poden arribar on vulguin

També hi destaca el calendari il·lustrat per Anna Solà i impulsat per la Fundació Pere Tarrés, el qual està adreçat a centres educatius. Les referents que hi apareixen van des de la matemàtica, Ada Lovelace, passant per l’educadora Rosa Sensat i fins a l’escriptora Mercè Rodoreda.  

I finalment, també trobem aquest mateix blog, que té la finalitat de donar visibilitat a dones referents que ocupen càrrecs de lideratge. Hi destaquen articles com La ministra Irene Montero, referent del feminisme o Mònica Terribas com a icona de la comunicació a Catalunya.

La invisibilització i desvaloració de la dona, fruits del món cisheteropatriarcal opressiu que encara actualment segueix tenint una gran influència arreu del món. Tot i això, la divulgació i la inclusió de la perspectiva feminista i de gènere a poc a poc va guanyant terreny fins que, en paraules de la mateixa Virginia Woolf, ‘l’anònim’ deixi de ser una dona.